(Articles publicats a Arabalears els dies 18 i 19 d'agost. Si pitges els títols, aniràs a l'article del diari, només visible amb subscripció)
Un element que està canviant profundament és el de l’equilibri de poders entre el legislatiu i l’executiu. En el règim de la Transició, la clàssica distinció de poders formulada per Montesquieu va deixar pas a una fórmula substancialment diferent: a) un poder legislatiu/executiu format pel binomi govern-majoria parlamentària i b) un contrapoder, en clar desavantatge, format per l’oposició. De fet, s’atribueix a Alfonso Guerra, tal vegada un dels polítics més paradigmàtics de la Transició, la sentència de “Montesquieu ha muerto”.
En aquesta particular divisió de poders, el Govern controla clarament les cambres legislatives que, de fet, esdevenen uns simples refrendadors de la direcció política adoptada per l’executiu. El Congrés continua estant formalment per damunt del Govern, aprovant la investidura. Però un cop concedida aquesta investidura, les tornes canvien i passa a ser el Govern el qui controla les Corts. Els ministres i consellers poden fer i desfer sense por que els parlaments els esmenin la plana. També s’atribueix a l’inefable Guerra aquella altra frase de “el que se mueva no sale en la foto”, símbol del control dels aparells dels partits sobre tots els càrrecs públics que en depenen.
Quins són els ressorts que fan possible aquesta perversió del sistema? Al meu entendre, dos: la falta de democràcia interna dins dels partits i l’obstinat bipartidisme de l’arc parlamentari. Està clar que el fet que els diputats deguin el càrrec a l’aparell del partit els fa ostatges de la direcció. Atès que el polític que assoleix la direcció del Govern està també al capdavant del partit que li dóna suport parlamentari, aquest darrer es converteix en el “líder únic” que tant dirigeix el Govern com la majoria en el Congrés.
Però aquest esquema, per si sol, pot esquerdar-se per l’impuls de polítics carismàtics que, dins del partit de la majoria, vulguin dissentir de la direcció imposada pel “líder únic”. Però aquesta possibilitat ha quedat sempre anul·lada per l’altre ressort citat: el del bipartidisme; qualsevol possibilitat de dissens dins de la majoria parlamentària queda condemnada al fracàs degut a la impossibilitat d’articular una majoria alternativa sense caure en braços de la indesitjable oposició. D’aquesta manera, les opcions dels dissidents queden reduïdes a dues: esdevenir un odiós trànsfuga o renunciar a l’acta de diputat. Totes dues molt poc estimulants.
L’estructura de poder tot just descrita ha funcionat fins ara tant a nivell estatal com a nivell balear. Ara bé, arran de les darreres eleccions del 24 de maig les premisses de la distribució de poder entre legislatiu i executiu a les nostres illes han canviat radicalment. En l’actual Parlament balear hi ha molts diputats, especialment dins de la majoria, que no deuen el seu escó a un aparell que els ha digitat. I, d’altra banda, la fragmentació de l’arc parlamentari (s’ha passat de 3 a 7 grups) obre la possibilitat de majories alternatives diverses per a posicionaments puntuals.
En l’article de demà Moure’s i sortir a la foto analitzaré els escenaris concrets que aquestes noves circumstàncies obren al Parlament de les Illes Balears.
II. Moure's i sortir a la foto
En l’article d’ahir, Montesquieu ressuscitat, explicava que hi ha dues novetats a la política balear que retornen al poder legislatiu el paper que constitucionalment i estatutàriament li pertoca, independent del poder executiu. Les dues novetats són a) l’elecció de molts diputats per mecanismes de primàries, que els fa molt més lliures dels aparells dels partits i b) la fragmentació de l’arc parlamentari, que obre la possibilitat de majories alternatives en funció de cada decisió que s’adopti.
Respecte a la primera novetat cal destacar que en l’actual Parlament hi ha molts diputats que deuen el seu mandat a una doble volta electoral, la primera de les quals han estat unes primàries entre els adherits i simpatitzants dels partits o moviments dins dels quals es presentaren. Almenys pel que fa a Podem i a MÉS (que sumen 19 dels 34 diputats que donen suport al Govern), els diputats deuen el seu mandat directament als electors, i no a un aparell de partit. Aquest factor és molt rellevant perquè trenca la possibilitat que els dos o tres líders dels partits de la majoria pactin d’esquena a l’opinió pública i sense coneixement dels seus electors. Les noves circumstàncies els obliguen a explicar molt bé als seus diputats i, per extensió, als seus electors, què s’ha pactat i a canvi de què. Els líders hauran d’incorporar a les seves habilitats personals la capacitat de convenciment. En aquest sentit, l’”ordeno y mando” passa a ser molt menys efectiu que abans.
D’altra banda, l’enfonsament sense pal·liatius del bipartidisme obre la porta a la configuració de moltes i diverses majories alternatives. Tal vegada no per fer caure el Govern, atès que la moció de censura ha de ser constructiva, és a dir, ha d’anar acompanyada d’una candidatura alternativa capaç d’obtenir la confiança de la majoria parlamentària. Però sí que és perfectament factible que el Parlament corregeixi tantes vegades com faci falta el Govern si aquest s’aparta, en les seves decisions quotidianes, del sentir de la majoria. I aquesta correcció es pot fer mitjançant qualsevol de les fórmules previstes en el quefer parlamentari: des de proposicions no de llei fins a mocions per obligar el Govern a fer, no fer o desfer qualque decisió, passant directament, és clar, per l’aprovació de lleis, al marge de les directrius governamentals.
Crec que serà molt normal que aquesta legislatura passin coses que, en legislatures anteriors, eren conceptuades com un desastre o un símptoma de debilitat: el Govern perdrà votacions i les dissensions dins dels grups de la majoria es traslladaran a l’opinió pública. Així passa en règims democràtics molt consolidats i, a la vegada, totalment diferents. Per exemple, a Itàlia – un sistema parlamentari com el nostre-, no són estranyes les constants reconfiguracions de les majories parlamentàries. O als Estats Units –sistema presidencialista per excel·lència- no és estrany veure el President pidolar, un a un, els vots del congressistes del seu mateix partit, que es deuen, per damunt de tot, als seus electors.
Que, a partir d’ara, aquí succeeixin aquests mateixos fenòmens, és totalment congruent amb el fet que els partits que han irromput amb més força al Parlament facin bandera tant de la transparència informativa com de la democràcia directa a través d’assemblees i primàries. No és debades que un dels grups que dóna suport al Govern ho fa precisament des de fora de l’executiu, però amb una clara voluntat d’incidir en l’agenda governamental.
En resum, la nova situació retorna al legislatiu el paper que estatutàriament li pertoca: representar la ciutadania i controlar l’acció de govern. Serà molt il·lús qui pensi que es pot continuar fent la política formulada per Alfonso Guerra de “el que se mueva no sale en la foto”. Cada conseller del Govern tindrà una feina addicional: la de valorar si totes i cadascuna de les seves decisions compten amb l’adequat suport parlamentari. Si no, s’exposen a que una majoria parlamentària l’esmeni, el corregeixi o el reprovi.
Josep Castells
Diputat de MÉS per Menorca
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada