Ho volem tot: volem que l'aigua de
l'aixeta surti neta i sense nitrats, volem que l'aigua de les platges sigui
cristal·lina. Però també volem poder construir nous habitatges encara que no hi
hagi clavegueram. Volem l'impossible.
Aquestes
darreres setmanes s'ha reobert el debat sobre aquesta qüestió, provocat per la
fi de la moratòria que permetia construir en sòl urbà encara que no hi hagués
l'obligatòria xarxa de clavegueram.
Recordem que
l'any 2008, es va aprovar la llei balear
4/2008, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible.
Aquesta llei establia quins eren els serveis urbanístics bàsics que havia de
tenir un sòl per ser considerat urbà i, per tant, per poder-hi construir
edificacions. Aquests serveis bàsics eren l'accés rodat, el subministrament
elèctric i el servei d'aigua, així com també el servei de sanejament
(clavegueram). Com a conseqüència de la norma, no es podien concedir llicències
per a noves construccions si no els tenien.
Val
a dir que aquesta obligació no ve del 2008, sinó que ja la llei estatal del sòl
de 1976 ja fixava que constituïa sòl urbà aquells terrenys que el corresponent
Pla General del municipi incloïa en aquesta classe per tenir, entre d'altres,
evacuació d'aigües residuals.
La
realitat anava per una altra banda: així, vèiem que per tot arreu
urbanitzacions que sorgien o s'ampliaven sense comptar amb aquests serveis. La
pràctica habitual era el de concedir llicències de construcció tot i que les
urbanitzacions no s'haguessin acabat. A llocs on es va produir un ràpid
creixement turístic, com ara Balears, aquesta era la pràctica habitual.
L'objectiu era obtenir guanys ràpids especulant amb el sòl. Per a
l'Administració, i per al conjunt de la societat, era més còmode mirar cap a
una altra banda i obviar un problema. Era el més còmode en aquells moments, sí,
però ara tenim un greu problema com a conseqüència d'aquelles pràctiques
especulatives tolerades.
Tots
sabem que les lleis estan molt bé, però
si ens les podem saltar molt millor: la pela és la pela. Per açò, l'any
2010, i mitjançant la Llei 10/2010, de
mesures urgents relatives a determinades infraestructures I equipaments
d'interès general en matèria d'ordenació territorial, urbanisme I d'impuls a la
inversió, es va dictar que en sòls urbans, encara que no tenguin aquest
servei bàsic de clavegueram, se podia continuar donant llicències (com també
certificats final d'obra i cèdules d'habitabilitat) per a habitatges unifamiliars.
Açò sí, en uns terminis molt taxats: en el termini d'1 any a comptar des de
l'entrada en vigor de la llei (per tant, agost de 2011), es podia obtenir
llicència, amb informe favorable de l'Administració responsable de Recursos
Hídrics. Durant aquest any, els ajuntaments havien d'aprovar definitivament el
projecte d'urbanització o dotació de serveis per implantar el clavegueram.
Aquestes obres s'havien de fer abans de 2 anys. Després de 2 anys, havien
d'estar connectats al servei.
Com que ajuntaments i promotors no van fer els deures,
l'any 2011 es va haver d'aprovar el Decret
llei 3/2011, de 29 de juliol que modificava els anteriors terminis, de tal
manera que el termini d'1 any passava a 3, i el de 2 a 4. Per tant, el primer
termini passava a ser agost de 2013.
El temps continua passant, els ajuntaments i els
promotors continuen sense actuar. Més que no ampliar el termini ja ampliat,
millor que ara els ho posem més fàcil: encara que no tenguin clavegueram,
bastarà que disposin d'un sistema de recollida d'aigües residuals, amb informe
de Recursos Hídrics. Això és el que fa el Decret
llei 4/2013, de regulació provisional de les noves edificacions en nuclis
residencials sense xarxa de sanejament. La llicència de què es tracti s'ha
d'atorgar dins els 3 anys des de l'entrada en vigor del decret llei (és a dir,
fins al 23.06.2016).
L'any 2014 s'aprova la LOUS (llei d'ordenació I ús del sòl), que introdueix novament la
definició de sòl urbà I els serveis urbanístics bàsics, entre ells les xarxes
de sanejament. I la disposició transitòria 4ª de la qual contempla l'excepció
que ja havia introduït el Decret llei anterior.
Així, veim que els períodes excepcionals en que
s'acceptava la possibilitat d'atorgar llicències --encara que no es comptés amb
xarxa de clavegueram-- han passat de: agost de 2011, agost de 2013, juny de
2016. En apropar-se el final d'aquesta darrera pròrroga, els partits de la
dreta balear van proposar una nova pròrroga, de 3 anys més. Ve't aquí la
solució més fàcil, però també la més injusta i la més perjudicial per al medi
ambient i per al conjunt de la població. I tot això incomplint de forma
sistemàtica la directiva europea sobre el tractament de les aigües residuals
urbanes, de l'any 1991.
Quin sentit té introduir una exigència (amb importants
repercussions ambientals), si tan sols és teòrica, doncs a la pràctica
l'excepcionarem tot el temps que faci falta ? Els ajuntaments han tingut temps
de sobra per adaptar-se a una exigència que fa molts anys que coneixen,
l'incompliment de la qual ha estat un dels motius de la contaminació dels
aqüífers. No crec que tengui sentit anar allargant indefinidament aquesta
situació. Si tenen aquesta via per poder continuar donant llicències,
evidentment no tindran cap “motivació” per complir amb les exigències de
comptar amb el servei bàsic de clavegueram en tot el sòl urbà.
El problema és greu. Pensem que a Menorca, i sols en sòl
urbà (és a dir, sense comptar el sòl rústic, ni els hortals, etc. ) són 4.898
vivendes les que no estan connectades a la xarxa de clavegueram (font: Enquesta
d'infraestructures i equipaments locals de Menorca 2015). Açò vol dir
aigües brutes que van als aqüífers i els contaminen.
Ara s'ha arribat a un acord entre els
partits que estan al govern i els partits de l'oposició (amb l'excepció de
Podem). Aquest acord estableix un règim transitori, de forma que es manté la
possibilitat de concedir llicències –només per a habitatges unifamiliars--
sempre i quan els ajuntaments, de forma programada, vagin complint els seus
deures, que són: fins a un any per a
contractar, redactar i aprovar el corresponent projecte d'urbanització o de
dotació de serveis; dos anys més per adjudicar les obres; altres dos anys en
què s'hauran d'haver executat les obres, i finalment un altre any per posar en
marxa el sistema de depuració, distribució i emissió de les aigües
depurades. La clau radica en que la
interrupció d'aquesta excepcionalitat per donar llicències serà automàtica des
del moment en què un ajuntament deixi de complir algun dels deures (cosa que no
passava abans, quan l'incompliment no tenia cap conseqüència). En altres paraules, el sistema del pal i la
pastanaga.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada