Senyora Consellera i senyor Conseller del
Govern de les Illes Balears, excel·lentíssim Bisbe de Menorca, senyores
diputades i senadora, consellers i conselleres, autoritats, senyores i senyors,
benvinguts, un any més, a la sessió institucional del Consell Insular de
Menorca, convocada per commemorar la Diada del Poble de Menorca, en la
festivitat de Sant Antoni, patró de l’illa, 730 anys després que el rei Alfons el Liberal la conquistàs per
incorporar-la a la Corona d’Aragó, fet que ens va donar una llengua –la
catalana-, una cultura i una identitat que perduren i es transformen en el
temps.
Com
diuen els versos del poeta Antoni Moll Camps: Som fills i hereus d’una arriscada pàtria,/ nascuda fa mil anys entre
cingleres,/ ençà i enllà de la carena, amb una/ voluntat i un destí de poble
lliure. / (…) I avui, germans d’una mateixa llengua/ i un mateix esperit, volem
la glòria/ i el risc, inaugurat fa deu centúries, /de ser qui som, i de
gaudir-ne lliures.
Efectivament, els menorquins d’avui tenim el deure i el privilegi de
continuar construint la nostra petita –immensa- pàtria. I ho hem de fer amb
tota l’ambició possible. Perquè Menorca és un territori amb identitat i cohesió
suficients per ser una entitat política pròpia que, amb totes les seves similituds
i particularitats, s’articuli , de forma sòlida i efectiva, en el context de
les Illes Balears.
Els consells insulars són administració local i el de Menorca té, en aquest
sentit, un clar perfil d’ens que propicia la coordinació i dóna suport als
ajuntaments de l’illa, ajuntaments que no podem oblidar que tenen un paper clau
en la posada en pràctica de moltes de les polítiques que s’impulsen, a nivell
social o territorial, per exemple, per la seva proximitat al ciutadà. Però, a
més, des de la reforma estatutària del 2007, els consell insulars són, també,
Comunitat Autònoma, un canvi molt significatiu perquè, per primera vegada, els
consells insulars van ser considerats part del sistema autonòmic en els
mateixos termes que el Govern de les Illes Balears, cosa que permet seguir
eixamplant, amb fermesa, l’autogovern de Menorca.
I, en aquest sentit, avui, tenim dos reptes importants damunt la taula: el
primer, el traspàs de la competència de promoció turística, una reivindicació
de fa molts anys que fins ara no hem estat capaços de fer efectiva i que
esperam que en els pròxims mesos ja sigui una realitat; l’altra, la posada en
marxa de la Comissió General de Consells Insulars, creada
en el si del Parlament, de composició paritària Parlament-consells insulars, un
òrgan estatutari, la consulta i el dictamen del qual seran prescriptius per a
la tramitació i aprovació de proposicions de llei i projectes de llei que
afectin matèries tan importants com la reforma o el desenvolupament
institucional de l’Estatut d’Autonomia, la Llei de Consells Insulars o el seu finançament
i competències.
Enguany, fa 40 anys que es va signar el Pacte del Toro (juliol de 1977), pacte
que va posar les bases de la futura autonomia que havia de tenir, com un dels
eixos vertebradors clau, uns organismes territorials inexistents: els consells
insulars. Un pacte que va néixer de la unió de totes les forces polítiques de
l’illa, l’esperit del qual, avui, més que mai, cal tornar a reivindicar més
enllà de les paraules. És per açò que, des del Consell Insular de Menorca, treballarem
per enfortir-ne l’esperit amb l’objectiu de projectar-lo cap al futur: cal no oblidar que hem estat una illa que ha
sabut bastir amplis i importants consensos, consensos que hem de ser capaços de
continuar 40 anys després.
Com molt bé explica Josep Maria
Quintana (Els plantejaments autonòmics de
Menorca davant la transició, IEB 1996), “a instàncies de
Guillem d'Olives Pons, ens reunírem dalt El Toro representants d'Aliança
Popular (Jesús Camps Cardona i Antoni Cardona Sans), de la Unió del Centre
Democràtic (Guillem d'Olives Pons, Juan Antonio Seguí Mercadal, Mateu Seguí
Mercadal i Francesc Tutzó Bennassar), del Partit Socialista Obrer Espanyol
(Fernando Serrano), del Moviment Socialista de Menorca (Juli Mascaró i el qui
us parla) i del Partit Comunista d'Espanya (Antonio Casero i Miquel Vanrell).
Allí, després d'un debat curt, signàrem l'acord que fou publicat el dia següent
a la primera pàgina del diari Menorca. No va estar-hi present, per un malentès,
la Unió Democràtica de les Illes Balears, però el seu representant, Joan
Casals, signà el document a Cala Galdana unes hores més tard, com si hagués
assistit personalment a la reunió. Posteriorment, s'adheriren al pacte el
Partit del Treball d'Espanya i el Moviment Federalista de Menorca.“
He volgut citar el nom de tots els implicats com a primer reconeixement del
seu servei a l’illa. Des de la pluralitat ideològica més absoluta, van creure
en la capacitat d’autogovern de Menorca i van posar les bases del que som avui:
una illa capaç de tot allò que ens proposem si som capaços de mirar-nos i de
mirar la realitat amb ànim positiu i constructiu. No hem d’amagar reptes ni
dificultats, de cap manera perquè hi són, però els hem d’afrontar des de la
voluntat comuna d’unir esforços per avançar cap a la Menorca que volem.
La veu de Menorca ha de sortir unida a l’hora de reivindicar, davant el Govern de l’Estat, juntament amb les
altres Illes, un Règim Especial
Balear que contempli la cobertura dels costos d’insularitat, una mesura que
representaria beneficis econòmics i de benestar automàtics per a Menorca: les
empreses podrien ser tan competitives com les d’altres territoris o a la fi
podríem tenir un transport digne tant de temps reivindicat. Una nova situació
econòmica que beneficiaria, sens dubte, a tots els ciutadans i a les famílies
menorquines.
En aquests moments, després d’anys de
parlar-ne, ja hem fet una primera passa: s’ha aconseguit la unió de tots els
grups polítics per reivindicar la tarifa màxima universal entre illes, una
primera passa, necessària però no suficient, per no sentir-nos ciutadans de
segona en un Estat que no és sensible a la nostra realitat. D’altra banda, i
mentre no arriba el nou REB, cal continuar lluitant per les inversions
estatutàries que encara s’han de fer realitat, com la del centre
d’interpretació de la Menorca Reserva de Biosfera a s’Enclusa.
Menció a part mereix la millora del
finançament autonòmic, una qüestió de
primer ordre, inajornable pel que representa per al benestar de les persones:
gairebé 6.000 M€ de les Illes s’han destinat a finançar recursos d’altres
comunitats, mentre la nostra pateix un dèficit estructural de finançament que
limita inversions molt necessàries, sobretot, en educació i sanitat, els eixos
de la societat del benestar. Quan qui té l’obligació de donar no es queda amb
suficients recursos per mantenir les necessitats bàsiques dels ciutadans
cobertes i s’ha d’endeutar, any rere any, per fer-ho, ja no podem parlar de
solidaritat entre comunitats. Es tracta d’una altra cosa i ben diferent.
Aquestes qüestions que acab d’esmentar
són, sens dubte, qüestions de primer ordre que, com ja he dit, seria important
i gairebé imprescindible que fossin defensades des de Menorca amb una
multiplicitat de veus però amb un únic missatge. Hem de tenir present que la
nostra illa ha estat sempre capdavantera en aquesta unitat i capacitat
d’assolir amplis consensos socials, des de fa 40 anys, i en tenim prou
exemples: la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis, que ha complert 30 anys;
la Menorca Reserva de Biosfera; la
Menorca Talaiòtica; el Moviment Menorca Edu21, Pacte per l’educació, un
referent en el conjunt de les Illes, en el qual hi van participar famílies,
estudiants, sector productiu, tercer sector i docents, i que va ser acceptat
per totes les forces polítiques i assumit com a propi pel Govern de les Illes
Balears; o el
projecte de Llatzeret, avui possible gràcies a la feina iniciada pel PP el
passat mandat i continuada ara per tota la societat menorquina, a través del
grup de feina creat per definir els seus usos.
A Menorca, el 2017 serà l’any de
l’inici de la revisió del Pla Territorial Insular (PTI), una eina
imprescindible per dur a terme un ús sostenible i ordenat del territori que,
avui, ja ningú dubta que és el que dóna valor diferencial a la nostra illa. Caldrà
tornar a recuperar l’ampli consens social que el va fer possible perquè no
podem oblidar que duu implícit temes tan importants com el de les zones on
ubicar instal·lacions d’energies renovables o on autoritzar lloguer turístic
plurifamiliar, només per citar-ne dos que avui generen debat social.
D’altra banda, des de fa uns anys una part
significativa de la societat menorquina reclama una visió estratègica capaç de
definir unes directrius generals que puguin respondre a la qüestió de “cap a on
anam?”. Un
dels principals reptes que té donar resposta a aquesta pregunta és aglutinar un
consens capaç de superar els cicles polítics i el seguit de plans, lleis i
normes que es superposen en un corpus
de regulacions sense estructura ni objectius conjunts. És amb aquesta
voluntat de superació que, a través de l’Institut Menorquí d’Estudis, hem
impulsat les Directrius
Estratègiques de Menorca (DEM), un procés obert i continu que no suposa necessàriament la creació de noves
entitats o
estructures, sinó que actua de catalitzador de les ja existents per aconseguir els
objectius establerts. Les
Directrius Estratègiques operen dins
quatre àmbits temàtics principals: Energia i recursos; Territori; Societat i economia i Cultura.
En aquest sentit, val a dir que s’ha iniciat la feina impulsant el debat
sobre la possible implantació de noves infraestructures energètiques d’abast
territorial (gas natural, parcs eòlics i fotovoltaics) i que haurà de
continuar, entre d’altres, amb temes tan importants com el de la gestió de
l’aigua.
Voldria destacar, també, que les institucions menorquines no s’han deixat vèncer pel desànim davant la
pitjor crisi humanitària que viu Europa des del final de la Segona Guerra
Mundial, provocada per la greu situació
de violència i crisi institucional que pateix tota la zona de l’Orient Mitjà.
Malauradament, les institucions europees no han estat capaces fins avui
d’articular una resposta adequada, eficient i respectuosa amb el drets humans.
Els valors que sustenten el projecte europeu, les seves bases ètiques i
jurídiques es troben avui qüestionades per la incapacitat de donar aquesta
resposta, i per l’habilitació d’unes mesures de contenció i expulsió de
demandants d’asil fora de les fronteres d’Europa que lesionen greument la
dignitat d’aquestes persones i posen en entredit el caràcter humanista del
projecte d’unitat europea.
És per
açò que, des de fa mesos, les institucions de l’illa ens hem posat a treballar
conjuntament per impulsar el projecte “Menorca es mou” que recull diverses
iniciatives en tres sentits: en primer lloc, per incrementar la incidència
política cap el govern de l’Estat i les institucions comunitàries; en segon
lloc, per fomentar la sensibilització de la societat menorquina envers els drets
de les persones refugiades i migrants; i, finalment, hem destinat recursos per a la realització de
projectes de cooperació que atenen en origen i en les regions frontereres les
necessitats bàsiques i l’exercici efectiu dels drets de les persones refugiades
a la seguretat, el passatge segur, i una vida digna.
El
Consell Insular i els Ajuntaments de Menorca disposam de l’eina adequada per
dur a terme aquestes accions, i que no és altra que el Fons Menorquí de
Cooperació. Totes les institucions locals i les entitats que es dediquen a
cooperació formam part del Fons, i és a través seu que volem impulsar una
política activa i responsable que contribueixi de manera humil però efectiva a
la millora de les condicions de vida i les expectatives d’aquest enorme col·lectiu
humà colpejat per la guerra i la desídia d’un món que assisteix entre perplex i
impotent a la seva tragèdia.
Com ja
ha demostrat en moltes altres ocasions, la societat menorquina mostrarà que és
una comunitat local oberta al món, sensible amb el patiment humà sigui on sigui
que es produeixi, i capaç d’estar a l’alçada en aquest moment històric en què
milions de persones es veuen desplaçades i privades de viure amb dignitat i
llibertat. I, tot açò, sense oblidar la
necessitat de continuar impulsant polítiques socials actives, també en
coordinació amb altres administracions, per incidir en una societat que
evoluciona, cada vegada més, cap a una situació de desigualtat que esdevé
crònica i que provoca que una franja de la població encara visqui sense un
sostre digne o pateixi pobresa energètica.
I,
no puc acabar sense fer una menció especial a l’Any Pasqual Calbó, declarat com
a tal pel Ple del Consell Insular de Menorca el novembre de 2015, amb la
voluntat, compartida pel Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Maó, de desenvolupar
un bon programa d’activitats al llarg de tot l’any a fi de conèixer millor i
difondre l’obra d’aquest gran pintor il·lustrat menorquí que, com molt bé sap el
professor Antoni Roca Rosell que ara dissertarà sobre la seva figura, va ser,
també, autor d’una vintena de tractats científics redactats en català, que
contenen lliçons de matemàtiques, física o arquitectura, adreçades als joves
menorquins.
He
començat aquest parlament al·ludint al Pacte del Toro del 1977 i l’he acabat
amb la figura de Pasqual Calbó, mort el 1817. Diàleg, unitat i consens, d’una
banda; art, bellesa, ciència i
coneixement, de l’altra, s’uneixen en
una illa que vol escriure el seu futur, assumint, com deia el poeta, “la glòria i el risc, de ser qui som, i de
gaudir-ne lliures.”
Consell Insular de Menorca
17 de gener 2017
17 de gener 2017
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada